Ramon Pardina





La meva primera crítica d’art.

Category : Blog · by Jun 22nd, 2016

Contràriament a la majoria d’artistes que coneixem, Ell (a qui a partir d’ara, per evitar confusions, anomenarem el Creador) va començar a treballar en una etapa abstracta, prefigurativa i que jugava amb la llum, la matèria i l’energia. A aquesta etapa l’anomenarem etapa abstracta, prefigurativa i que jugava amb la llum, la matèria i l’energia. Pertany a aquesta fase incipient la seva primera performance, el Big Bang (no confondre amb la sèrie de televisió, ni amb el Gang Bang, totes dues posteriors), que el donaria a conèixer entre el gran públic (sinó fos perquè, precisament, en aquell moment no hi havia ningú a l’univers, convertint-se per tant en el primer exemple del que més endavant anomenarem la soledat de l’artistaTM). Però això no el va desanimar i, com a molts d’altres, el reconeixement no li arribaria fins molts anys després, concretament uns quants milions d’anys. Però què són un quants milions d’anys en la trajectòria d’un artista de carrera tan dilatada? No ho sé, aquesta és la meva primera crítica.

A continuació vingué l’etapa paisatgista. A aquesta etapa l’anomenarem etapa paisatgista. (Dir-li d’una altra manera seria, a més de complicar-nos la vida inútilment, dir una mentida.) En aquest període les seves obres són més assequibles i fins i tot per a alguns massa comercials. A aquí pertanyen les creacions “Mar”, “Terra” o “Aire”. No hi ha dubte que aquestes obres han influenciat a moltes generacions posteriors. (O algú s’imagina un pintor que pugui pintar sense aire? Eh? Jo no. No podria respirar.*) Per això se’l considera, literalment**, el pare de tota una generació d’artistes. Alguns crítics troben en aquests paisatges simples, lineals i de traç horitzontal la influència de Rothko, però com que Rothko encara no havia nascut -així com cap èsser humà, en general- considerarem a aquests crítics uns imbècils. A títol personal diré que jo no sóc un gran expert en art però sí m’he banyat diverses vegades al MarTM, sobretot quan fa caloreta, a l’estiu, i està molt bé.

Consideracions i experiències personals a banda, en aquesta etapa s’hi va passar força estona, canviant ara una cosa aquí ara una allà. A més de perfeccionista, això confirma la hipòtesi (plantejada per mi ara mateix) que, com molts artistes, no havia de preocupar-se pel sustent, ni per fer la declaració trimestral de l’IVA. És el que té ser immaterial i ubicu. Finalment, però, arribà la seva etapa més coneguda: la figurativa. A aquesta etapa l’anomenarem (no se m’acut res; ostres, ser crític d’art és molt difícil). Començà per figures de traços simples i gargotejants, especulatius, com els de l’obra “Microbis”, que després va anar perfeccionant en “Amfibis”, “Bitxos” i, per fi, “Coses que es Poden Menjar”. Aquí tenim una obra de les meves preferides***, “Vaca sobre fons blau amb gespa natural”

Untitled-1

També va realitzar obres més polèmiques com “Mosquits”, “Àcars” o “Paco Marhuenda”. Creacions que alguns crítics interpreten com un gest de provocació, dadaísta, per fer-nos reflexionar i copsar l’absurditat del món. També alguns el titllen d’artista pretenciós. Però, ben mirat, quina culpa té ell de ser Déu?

Posterior a l’etapa de Paco Marhuenda, hi ha l’etapa de les persones. Treballa molt amb retrats. D’aquí ens quedem amb una de les seves obres més celebrades (i buscades) sobretot pel públic masculí: “Pits”. I algunes de les seves variacions sobre el tema: Pits caiguts, Pits amb forma de fruita, Pits artificials vindrien més tard. Però també algunes de les més inexplicables i desconcertants com “Mugrons masculins”, “Turmells” o “Dit petit del peu”. La utilitat d’aquestes creacions ha donat peu a més elucubracions que el somriure de la Mona Lisa. Altrament, el misteri sempre ha envoltat a aquest Autor ja que, al contrari d’altres artistes emergents més egocèntrics, no té el costum de signar les seves obres, cosa que ha dificultat atribuïr-ne algunes creacions i determinar les seves intencions. (En aquest sentit prefigura el debat de l’art modern: és una obra d’art o una enganyifa? Quin sentit té? És qüestió d’atzar o tot obeeïx a un PlaTM?) En aquest punt tampoc ha ajudat que, igual que Pep Guardiola, mai no ha volgut donar entrevistes.

La proximitat fa que sigui més difícil saber si ara som a l’última etapa o si ni tan sols és una etapa. Per si de cas, l’anomenarem postmodernitat. (Ens hem saltat la modernitat, sí, què passa. És la meva crítica i li poso els noms que em dóna la gana. Com si li poso etapa Juanita.) Algunes de les creacions més polèmiques són “Emoticones”, “Posthumor”, “Síndries que surten tot l’any” o el retorn a la Natura morta, però en aquest cas per culpa de la contaminació. Podria ser aquesta etapa el final de tot? La culminació? O pel contrari, una etapa decadent, tipus Woody Allen? Deixarà la seva obra inacabada, com Gaudí? Serà una obra amb final obert, que ha de completar l’espectador pel seu compte? I en aquest cas, tindrem dret a cobrar una part dels drets d’autor? Per a què serveixen els coloms? Són moltes preguntes sense resposta al voltant del Creador. Sens dubte estem davant del primer artista pluridisciplinar, multifacètic, inclassificable i una mica esquiu de la història. Una mena de Banksy tradicional. I ni tan sols un crític d’art com jo pot trobar les respostes en aquesta primera meva crítica d’art que, per evitar confusions innecessàries, anomenaré la meva primera crítica d’art.

*Comentari crític de qualitat.

**Atenció! Ús justificat de la paraula literalment.

***Sobretot a la brasa.

 

 

SHARE :

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *